EL MISTERI DE JOSEP M. CODINA

La pintura de Josep M. Codina atrau pel seu misteri. Un misteri que, alhora, provoca una sèrie d’interrogants: d’on procedeix el seu món formal?, prefereix la figuració o l’abstracció?, amb quins materials treballa?, quins procediments empra? Davant d’aquesta obra, doncs, l’espectador ha de resoldre un enigma i per això ha de buscar, sigui per la via intel.lectiva o per la sensitiva, unes claus que en permetin la interpretació. El fet, però, es que ningú no restarà indiferent davant d’aquests quadres que atrauen no per allò que és explícit, sinó per allò que cal que nosaltres hi aportem.

Els seus laberints inicials han abandonat les geometries arquitectòniques per endinsar-se en morfologies corpòries de misteriosa configuració, en les quals es inequívoca la presència del cos humà, pell endins o pell enfora. Tot allò que fa referència als òrgans, a les vísceres, als membres… apareix, encara que vagament, en un cosmos obscur, que acaba creant un vocabulari personal i que es diferència, d’una manera molt palesa, de tot el repertori de llenguatges pictòrics imperants. I és que, si d’una altra banda, Codina procedeix d’aquell realisme dur, après prop de Novellas, d’Alcoi, de Rovira Brull o de Mensa, i de l’altra no es llunyà d’un Manrique, d’un Rivera, d’un Millares o d’un Tàpies, és a dir, dels que transformen la matèria en una cosmogonia, cada cop aquests referents es fan més llunyans i deixen que Codina parli amb un idioma característic, per al qual ha necessitat elaborar una tècnica pròpia.

Com es reflecteix en els seus quadres i dibuixos, aquesta pintura sorgeix d’un empelt de les formes que Codina empra i dels procediments que utilitza. El repertori de formes, sempre biomorf, ens remet, com he avançat, al cos humà, en una constant lliçó d’anatomia, la que veiem a simple vista i la que ens ofereixen les ecografies. Pel que fa a les tècniques, aquestes son resultat duna rica alquímia que es produeix sobre les planxes de ferro (gratats, refregats, oxidacions amb nítric, perforacions i talls generen una matèria ferruginosa, tornassolada que esdevé el suport del tractament pictòric), que no emmarca, la qual cosa les dota d ‘una ingravidesa espacial que augmenta el sentit del misteri.

Josep M. Codina es, doncs, un pintor que domina els elements compositius (quan construeix els suports), que domina el tractament de les superfícies (quan les treballa amb àcids o pintures) i que domina la matèria de les formes antropomorfes, per això la seva obra es compacta i original i pictòricament té una veu pròpia.

Daniel Giralt-Miracle

 

 

Pinzellades de temps

Temps de referencia; temps perdut; temps mort. La vida es temps que es fa bocins, temps que s’esquerda. Temps que es conrea (a vegades hi ha bona cotlita i el temps es joiós). La vida es una jugada de borsa amb el temps. El destí es el tracte amb el temps. La gloria, la utilització correcta del temps. Hi ha temps d’estimar i temps perdut per anar a la seva recerca. L’art es temps.

Josep M. Codina treballa amb el temps i en el temps. Sempre ho ha fet.

Codina havia pintat l’evidència del temps: rellotges amb agulles impacients. Obra primerenca. El jovent sempre té pressa. Quadres de primera época on la persona parla amb el temps, pera encara des de les convencions de la inexperiencia.

El temps es la mes gran dictadura per als humans. Passa el temps. Codina continua pintant. La marca de l’artista es la tenacitat. Teles denses, com el temps que representen. Es troba atrapat per l’art. I també pel temps. Codina aprén que el temps es gat vell. El representa enigmatic i desconcertant. Es una segona época de l’artista. La representació no es literal. Codina pinta alló que no veu. EL temps que no veu. Pero el sent.

Ha passat cert temps. Josep M. Cocina va néixer a Mataró l’any 1958. No fa ni molt ni poc. La nostra dimensió del temps fa riure el Senyor del Temps. L’eternitat es potser un instant. Codina insisteix en el temps. Sap el que val. I també aprèn a representar?lo de manera mes intel.ligent. Els seus quadres son superficies fetes amb capes de temps. Els materials son una expressió d’aquest temps: fusta, parafina, cera, paper. Una preparació que necessita temps. Procés es també obra. La pintura com a procés. EL temps com a material del quadre. Codina acarona el temps amb la preparació del quadre. El gest pictòric que dóna aparença formal al quadre es molt subtit. Combina la candidesa d’un guixot infantil amb la ganivetada freda i metal?lica que mata un temps.

Mes temps encara. Som al present. Codina presenta el seu ultimíssim treball (potser no tan recent). Es temps de galeria. Temps d’ensenyar. Temps cormpartit. Fa poc mes d’un any érem al mateix Iloc. Un Àmbit familiar. Constatem que el temps ha passat. Amb el pas del temps la gran pregunta es si tenim mes temps o no. Codina ens dóna la resposta. La seva troballa ha estat descobrir que el temps es pot acumular. En les seves darreres obres ha tancat les ferides del temps. Les incisions han donat pas als plecs. Cada plec es un gest de temps, cada plec es un instant. Molts plecs son la vida. Com les pinzellades de Codina. Pinzellades de temps.

Jaume Vidal

 

 

Plantejament vital

Un espai vital que el temps, amb el que significa d’experiència acumulada, ha anat transformant, sense allunyar-se en l’obra actual de Josep M. Codina. L’idealisme inicial, amb la seva càrrega transcendental, ha deixat el seu lloc, d’una manera natural, a una reflexió més concreta, a partir d’una realitat física i mental que el pintor domina perquè és la seva. El seu és el pas necessari d’un concepte inassimilable a l’objecte quotidià que transformat per la seva pintura, conserva encara el caràcter màgic inicial.

Aquest nou plantejament vital es tradueix en la necessitat i la voluntat de viure al cent per cent, aprofitant al màxim l’instant present, i fugir d’algunes preocupacions a llarg termini, temporalment i conceptualment per redescobrir les maravelles de l’existècia quotidiana, sense caure mai en la banalitat ni en el tedi existencial.

Claudi Puchades

 

 

 

Densitat de la submersió

Sorprèn aquesta necessitat que té l’artista de fer emergir l’intel.ligible visual del magma amorf del cromatisme. Considerant-ho de prop, hauríem de dir que potser per l’artista el món del color no té prou força simbòlica per imposar-se solitari a la sensibilitat, i li cal que el cromatisme es converteixi en el fons d’una història real, una història viva, orgànica, que aquesta sí, arrencarà, a través dels ulls, l’adhesió de la consciència.

Figuració i abstracció ensems, l’un no podent-se desaixir de l’altre.

Aquest, precisament, és un fet en el qual s’ha emplaçat l’activitat plàstica contemporània després d’haver-se pregonament sebollit en la tel.lúrica amorfositat de les matèries. Sembla que la sensibilitat de l’artista ja no pugui sentir-se còmode en aquell món exclusivament expressiu i necessiti de passar a les pautes del codi establert per la natura -i l’home, ben cert, en ella- per estar ben segur de que allò que sensiblement diu realment comunica.

Observem les obres de Josep M. Codina: veurem que hi reunifica la recerca del cromatisme informal, la textura – que una vegada baixats a l’insondabilitat de l’art de les matèries hom ja no pot ni oblidar ni prescindir- i la forma concreta (sempre, però des de la subtilitat de l’al.lusió; per què aixo?, ens preguntem aquí mateix i ara, perquè l’informalisme ens ha donat la seguretat que expressar-se no és escriure; i Josep M. Codina ho sap molt bé). Aquests tres pols de l’art d’ara són aquells que l’artista mou i s’hi conmou; la densitat de la submersió la va demostrant en cadascuna de les obres.

Arnau Puig

 

 

Clarors en suspens de Josep Maria Codina

Je cherche l’or du temps afirmava, a manera de divisa, André Breton, i, també, a un del seus millors i més coneguts poemes: plutôt la vie! Doble incitació: celebrar i endinsar-se en la intensitat de l’experiència vital i, a partir dels sentits, tractar d’atansar-se a la seva dimensió trascendent, inefable, preciosa.

L’obra de Josep Maria Codina pertany a aquesta sensibilitat. El gest, en subtil grafit, hi emergeix d’una matèria entre mineral i orgànica, marbrada i lleugera com un frec de pàgines alhora. Ni paisatge ni cos orgànic, ni símbol del tot, allò que s’hi representa és essencialment ambigu. De fet, sembla que l’artista emprèn una transmutació les qualitats materials i òptiques de la pintura en evocació d’allò intangible. En això, també, es produeix una coincidència de la pintura amb l’àmbit estètic de la poesia, on, més enllà del llenguatge, s’albiren les dimensions menys superficials de l’existència.

Sota el vel – o entre les vaporoses boires – de la pintura, es troba alguna veritat, no de les dogmàtiques o ideològiques, sinó de les que s’ens fan presents quan, distrets de la banalitat quotidiana, en intersticis de solitud, ens retrobem amb nosaltres mateixos.

Quelcom queda esbossat, iniciat. Hem de restar atents a aquest moment i a aquest espai indefinifits que Josep Maria Codina, respectuosament i subtil, deixa manifestar-se en la seva contundent fragilitat. Defugint els perills retòrics de la pintura, Codina amaga la pinzellada. Combina els valors més humils i íntims del dibuix amb un ús molt treballat i volitiu de les ceres, que creen transparències i valors tàctils molt particulars. La línia esdevé escletxa, cicatriu, lluentor, sediment. S’expressa en un àmbit de clarors i transparències -tan diferent de la tradició matèrica catalana- que sembla l’espai del temps fet cos.

Àlex Mitrani

 

 

Percepció, estímul: reacció. Advertir l´experiència en una impressió:

segellada aliança amb el passat.

Retrospectiva: submersió en les retràctils cavitats de la mamòria:

reabsorció

Contrafort: volitiva expiació: exercici catàrtic d’ una infausta apropiació física(.):Semantització de la sèpsia del record: tumultuosa seqüencialització del mateix episodi d´una agressió vital; entròpica evocació d´imatges -no sempre accessibles-. Transtorn .Metamorfosi.

Exhalació.

Fenòmen de distància: cronologització:detumescència de la gravetat de la tragèdia; levitat de la crisi: escenificació concèntrica de l´anarquia iconogràfica; transferencia

cronològica del caótic:

codificació.

Absentisme de tota contingència. Les sensacions amarades d´intenció: aprehensió fraudulent, comprensió fingida: accelerada penetració als territoris de la i-rrealitat: versionar des de la imaginació: tràfec delirant d´imatges possibles. Aqui transposades en matèria pictòrica.

Plastisització: reemplaç,

traslació dels fluids dialèctics de la nostra infinitud: cossos amputats (,) : la simetria velada… Avui, no obstant, sobremanera el forat: la ferida, i, el laberint: intersticis al buit.

Com el dolor, el forat: factor eteri i únic element ratificador d’una desatesa consciència de l’existència d’una interioritat; impressió de làbil i inconstant retenció.

Com la vaguetat, ací, el laberint : dèdal privat de qualsevol accés: principi i fi en/de si mateix: impregnació, perllongació de tot el que som: alè i expiració,

Un element extrany, cicatritzador: un sargit; testimoni extern d’un trànsit desestabilitzador, tanca el cicle: eradicació i sobrefilament d’una fatal desunió del teixit vital.

Descontextualització,

especulació:

espaial, temporal, formal:

les simetries velades; el forat; el laberint: imatges impossibles (es) retallen totèmiques les superficies del buit: blancs petris, ocres iodats, rosats i violacis, blaus-verds…: elaboració: conjuntiva amalgama cromàtica: encoberta metàfora anatòmica: llenguatge simbòlic:

cohesió.

Ester Juvé

 

 

Més paraules per a Josep Maria Codina

Tornar a parlar de Josep Maria Codina tretze anys després, és gairebé un veritable compromís. I ho és molt més encara en veure el camí que ha recorregut durant aquest temps. Ara, davant de l’obra recent, torno a llegir les paraules escrites un llunyà 1991. Hi deia que el pintor sabia crear un món propi, un món lúcid, amb regust clàssic, de bon taller, d’excel·lent cuina i bella factura. Afirmava que la seva pintura era sempre elaborada, noble i meditada. Acabava assegurant que sentiríem parlar, i molt bé, de la pintura de Josep Maria Codina. Això està escrit i a fe de déu que així ha resultat aquell gens agosarat vaticini.

Quant de camí ha recorregut, repeteixo, l’artista! Un camí fet amb passes segures, amb vocació decidida, allunyant els dubtes amb què de ben cert ha topat en acarar cada dia l’obra que es renova. L’home, el pintor volem dir, sap que la seva obra és un treball, i és ara quan em ve el cap un vers clar de Joan Vinyoli, l’obra del qual m’ha obsedit en veure avui el treball de Josep Maria Codina. Diu la veu del poeta de Tot és ara i res: “M’ajup el temps, i l’obsessiu treball / de refusar-me als ídols; compromès / a no cedir…” El pintor, amb la seva obra, no cedeix davant del temps que fereix, i sí l’ajup, runa a runa, refusant ídols –i n’hi ha tants!–, aixeca de nou aquesta obra d’ara, esplèndida i terrible alhora. Quin retrat d’un temps circumdant! Un temps que escapça i, repeteixo, fereix. Ferides del temps, de les quals l’artista, amb dol, misteri i una enorme càrrega de reflexió, en dóna testimoniatge. Totes les cicatrius, les nafres, fins i tot l’empremta de l’adolorida llàgrima, són presents en aquesta obra, però, al mateix temps també, dins el misteri o el drama, si hi detenim atenta la mirada, sabrem veure l’exultant joia de victòria sobre el temps, compromès l’artista a no cedir-hi, a aturar-lo sobre el paper, amb el treball diari. També pot encaixar-lo –a més, en viu sarcòfag– amb les seves ferides, retalls i sutures que l’afuada dalla sap, sinistrament, deixar amb el seu encuny. “Fins a la mort, encesa plenitud”, diu un altre vers de Joan Vinyoli. Tota aquesta obra de Josep Maria Codina, recordant la de fa tretze anys, ha estat una veritable i encesa plenitud, una madurada reflexió, una sàvia investigació, un acurat retrat de vida. Pintura, art, en fi. Ofici de pintor, treball d’artista, l’obra de Josep Maria Codina.

Francesc Rodon

 

 

L’alè d’una petja

Josep Maria Codina crea una obra d’una rara subtilesa i lirisme. Sobre un paper de qualitats “matèriques”, rugós i amb accidents, dibuixa traços delicats. Són com marques o incisions que suggereixen empremtes inscrites a la pell, cal·ligrafies, ferides, sexes… Potser siguin abstraccions o estilitzacions d’elements reals, però intueixo que aquests signes posseeixen una dimensió simbòlica. Tinc la convicció que aquests senyals transmeten un significat, que configuren un codi que serva un missatge xifrat. El que proposo és fer un rodeig per aproximar-nos a aquest llenguatge hermètic, encara que sé perfectament que mai no podrem esgotar-ne completament el seu sentit ocult.

L’obra actual de Josep Maria Codina sembla o aparenta ser un art abstracte i aquest aspecte pot sorprendre perquè en els seus inicis l’artista feia una pintura figurativa. Aquesta contradicció, tanmateix, és aparent, perquè com veurem –avanço les meves conclusions-, es tracta d’un mateix món, d’una mateixa actitud, d’una mateixa manera d’enfrontar la vida. Visitant sovint l’estudi de Codina, he tingut l’oportunitat de seguir-ne l’evolució. La seva trajectòria no és lineal, però en destaquen alguns episodis molt significatius. En algunes obres primerenques -exposades el 1985-, com Engranatge temporal i Radiografia I , s’hi descriu un univers interior que es percep més enllà de la superfície dels objectes, per sota del que és visible. En aquest sentit el títol de Radiografia I és tota una declaració de principis. L’artista és com el radiòleg que penetra a l’interior del cos, a les entranyes. El mateix passa en l’altra peça esmentada, Engranatge temporal, el títol de la qual esmenta la descomposició –quasi peça per peça- d’un mecanisme. L’artista és qui obre aquesta caixa tancada, qui ens convida a explorar el que és subterrani, el que hi ha sota la pell de les coses.

Una altra fita important és una sèrie realitzada cap a mitjans dels noranta, la dels laberints. En ella l’artista ja hi ha introduït un cert tractament “informal”: es valoren les textures, s’incorporen sutures a la tela esqueixada… L’obra consisteix en un fons de matisos de color, com si fossin les boires o les aigües borroses que deixa una substància líquida. Doncs bé, en aquesta matèria informe, hi apareix l’arquitectura geomètricament pura d’un laberint, un dèdal com si es tractés d’un relleu en negatiu, és a dir, buidat o enfonsat en aquell paisatge aquós. Potser aquest laberint sigui el subsòl que per un instant aflora a la superfície del quadre. Tal volta la pintura posseeixi en el seu interior una altra vida que és el laberint enterrat i només vist a mitges, i la superfície sigui la coberta que amaga aquesta estructura secreta. Sota del quadre visible sembla que hi existeixi una altra realitat.

Veiem, doncs, que des dels seus inicis Josep Maria Codina ha mostrat una mateixa inquietud: l’exploració del que hi ha sota la superfície o la façana de les coses. I aquesta actitud està tan arrelada en ell que ni tan sols n’és conscient. En una ocasió en la que estàvem parlant sobre el paisatge, em va comentar amb naturalitat que volia mostrar-me uns treballs seus, unes marines. Efectivament, les peces eren marines, però d’una raresa absoluta, perquè es tractava en realitat de paisatges del fons del mar, això és, -novament- paisatges interiors.

Evidentment entre la seva obra actual i aquest altre treball que acabem de comentar hi ha un salt important. Però interessa assenyalar la relació de continuïtat entre ells: un anhel d’agafar l’invisible, l’estructura íntima o l’ànima de les coses. Darrere d’aquesta actitud la idea subjacent és la de l’art com a alguna cosa essencial, com a portador de significats profunds.

De Fautrier a Tàpies, de Beuys a Kiefer hi ha una filiació artística que considera que la matèria és portadora d’un significat mític. Tàpies parla d’una realitat noümenal, d’una energia, una força viva que habita en el que és material i que es revela a través de l’artista. És un pensament màgic que veu en la matèria l’origen de la vida i, per extensió, del sentit. La matèria és també l’inconscient, el que és virginal, el magma de l’inefable… Posseeix en ella mateixa tots els significats, tots els somnis, totes les paraules… Si Josep Maria Codina treballa en l’actualitat amb papers gruixuts –que en ocasions fabrica ell mateix- és per una voluntat d’aprofundir en la recerca de l’ocult.

Hi ha una imatge preciosa de Klee que ajuda a entendre la creació i el tipus d’artista que és Josep Maria Codina: l’arbre que enfonsa les arrels a la terra. Els fruits emergeixen d’aquest fons insondable que és el sòl que trepitgem, de l’obscur, de l’inconscient, del què temem… Jo veig en Josep Maria Codina com l’artista-arbre que fa germinar la seva obra de la matèria.

Falta preguntar-se sobre les germinacions d’aquest arbre. A vegades s’ha dit de l’obra de Codina que es tracta d’una cartografia íntima, d’una espècie d’autoretrat o autobiografia. Molts dels títols al.ludeixen la pell. És que són marques a la pell, tal com l’artista ha volgut donar a entendre en alguna ocasió? Tàpies, per explicar el seu treball amb la matèria, esmentava metafòricament que les seves incisions eren com “graffitis” i signes gravats en els murs. Tal vegada podem pensar, com Artaud, que el treball de Josep Maria Codina “és la pintura d’un home que s’ha fet sol, enganxant-se pell a pell sobre la natura i sobre la pintura (…) Tots els pintors porten la seva anatomia, la seva psicologia, la seva saliva, la seva carn, la seva sang, el seu esperma, els seus vicis, els seus icors, la seva patologia, el seu caràcter, la seva personalitat, la seva santedat o bogeria sobre les teles”. La pintura és –segons Artaud- com un tractat escrit sobre la pell.

En aquest sentit, jo veig els senyals de Josep Maria Codina com tatuatges, però en el sentit més profund que aquesta pràctica pot tenir: una escriptura que invoca les forces celestes i que al mateix temps cerca una comunicació amb elles. El tatuatge de l’indígena li serveix per identificar-se amb el misteri de la natura, per comprendre’l i immunitzar-se’n. Així, les empremtes i marques de Codina són una mena d’itinerari iniciàtic i de coneixement.

Tanmateix, totes aquelles manifestacions que impliquen incisions i petjades porten també l’estigma de la mort. Una de les peces més ambicioses de l’exposició, un tríptic titulat Amantíssima trinitat mostra les petjades d’uns nens directament gravades sobre el paper humit i fresc. La petjada és el rastre d’un temps que no es tornarà a repetir; és el testimoni del devenir, la malenconia del temps que passa. Però en l’acte d’incisió hi ha també una alenada, un alè de vida, una energia que per un instant il·lumina de vitalitat i anima la matèria inerta.

En definitiva, hem parlat de radiografies, de la pintura com un vetllar i mostrar les coses, de paisatges submarins, de matèries i pensaments màgics… En tots aquests aspectes existeix un fil conductor, aquesta inquietud de Josep Maria Codina per penetrar l’inefable. Potser la manifestació més delicada d’aquesta voluntat es manifesti en l’alè que ha marcat la petja d’aquell nen en el quadre.

Jaume Vidal Oliveras

 

 

La veu del temps a través de la pell

 Un món fet d’integracions subtils és el que ens ofereix Josep Maria Codina amb la seva obra. I quan parlem d’integracions, ens referim al resultat de connectar una percepció poètica i plàstica alhora, un reducte visual on la veu del temps s’obre a través dels accidents de la pell. La presència del cos és el recorregut vital que ens mostra una arruga, una cicatriu, un plec…, tot allò que provoca l’aparició d’un nou ordre, tot allò que marca l’essència del pas del temps sobre el ser humà.

L’accident és subtil, pot ser secret, amagat…, però sempre és una marca de la vida. En aquest cas, la matèria, dóna veu a un mateix procés d’integracions, un procés on es barregen els suports amb el traç i els materials, sempre amb la lentitud de les tècniques que permeten suggerir la subtilesa d’una pell, la vida que emergeix rere les ombres o les veladures, quan podem ampliar el so i atrapar els sentits, quan el que ens mostra és tan significatiu com el que no veiem.

La plasticitat d’aquests accidents de la pell enregistren, amb la seva levitat, un fons que ens acosta a la sismografia, al moviment que esdevé so intern i teixit de l’ànima. Són els plecs que no tan sols emergeixen sinó que ens permeten auscultar els silencis. Davant una obra sempre ens deixem portar pel món amagat que entreveiem, però per aconseguir aquest punt d’equilibri, l’artista ha de fer coincidir molts elements. Potser l’aspecte més contundent d’unes peces d’aparença senzilla, sigui la capacitat de restar i de sintetitzar desprès d’un procés de connexions diverses que tant afecten al contingut com a la realització.

Glòria Bosch

 

 

Josep M. Codina y la creativitat de la recerca constant

 L’art és una constant investigació, aquell que la practica mai no acaba, sinó que sempre comença. Per això em complau tornar a acompanyar a Josep M. Codina (Mataró, Maresme, 1958) en és seves arriscades experiències pictòriques per a trobar, dins del glatir de l’Univers, la raó última de l’existència humana. Fa uns anys ho vaig fer quan, amb la nau del pensament i entre les boires de la realitat, tot just aterrava en el laberint de les estructures. Fa pocs mesos, a Salou, junt amb els meus companys de jurat, em fou possible premiar un de seus quadres sobre el gran misteri del plaer que dona a vida. I ara em trobo de nou amb ell per a burxar amb la paraula escrita dins de l’absorbent ferida que a manera dulls mig closos o de boques entreobertes ell situa sobre a tendror de l’ànima.

Josep M. Codina és un pintor de sensacions. Els seus sentits van més enllà de a realitat corpòria, encara que es necessita per a captar l’harmonia del gest, el gust de la pell, el ritme del so, l’olor de cos i la suavitat del sexe femení. Sensual, mai no es queda en les aparences formals, sinó que vol captar el sentit últim d’una convulsió que culmina en la més amorosa de les besades. Pinta per instint, encara que tot ho raona. Cerca, dins de les técniques i els suports que ha anat emprant, aquells elements que millor l’ajudin a d’escriure. D’una manera plenament plàstica tot el misteri de l’amor cap als altres i cap a un mateix. Ara, el paper fet a mà, el llapis, la cera verge i la parafina son els seus aliats per anar més amunt, per a trobar-se amb la primera tremolor de la Ilum pròpia, aquella que sense saber-ho del cert nosaltres fou l’origen I és el final de tots els humans.

L’esperit és el que fa la matèria i aquesta s’obre i es tanca d’acord amb el que desitgem ésser. Però no-més podem saber de l’interior a força d’insistir. Això és el que fa Josep M. Codina, constant i tossut en la seva recerca de les essències naturals. De la convulsió al calfred, de la commoció a la frisança, ens ex-plica, potser sense saber-ho tampoc, que el plaer i el dolor, que la plenitud i la mancança, són els fonaments del constant dubte en el qual viu l’eterna creativitat.

Josep Maria Cadena

 

 

Pensament inpertorbable

No és pas l’autor un home tendent a les mostres públiques. Reflexiu de ment i agosarat en el treball, no gaudeix en la tombarella del fàcil afalac i sí en el neguit plaent de la pròpia anàlisi, que el porta peça a peça aconstruir una història ben estructurada, en la que els clàssics components de presentació, nus i desenllaç, s’oferixen en uns indrets tant marcats com ho puguin ser la brillantor del seu tecnicisme, la inquietud del seu pensament i aquest final obert a l’espectador que redefinirà en ell mateix la tristor o l’alegria del fet presentat.

No ha volgut caure mai en Josep M. Codina en tanta pintura vàcua que ens envolta i que no diu res, ni amb els ajuts de ferregoses teories que tenen com a màxima virtut la de la incomprensió. Tampoc s’ha llançat a la xerrameca de l’estètica comercial. El seu pensament inpertorbable segueix sense dracera el camí del seu sentiment. La seva obra encaixa a la perfecció en aquesta definició de l’art amb majúscules.

Pere Pascual

 

 

BIO-GRAFIES

Perseverant experimentador en els mitjans i processos d’un llenguatge personal molt elaborat dens, en els últims anys Josep M. Codina treballa reflexivament al voltant de les empremtes que el pas del temps causa en el fràgil embolcall del cos humà: la pelI. Las senyals d’identitat indelebles, taques, cicatrius. Els grafismes biològics que son les arrugues, per tan «bio-grafies» que el temps dibuixa inexorablement sobre nosaltres, metàfores del temps i de la memòria, de la vulnerabilitat i la supervivència.

L’autor ens presenta aquestes subtils cal.ligrafies dèrmiques immerses en un oceà translúcid de ceres foses que prepara acuradament sobre fusta o be sobre pasta da paper manipulada d’un insòlit gruix. Aquest suport en algunes de las darreres obres mostra com a novetat una alteració de la planimetria de la superfície mitjançant geomètrics plegats i també la introducció del color, fins ara un factor gairebé inexistent i pràcticament limitat a les tonalitats naturals de la cera verge o les parafines, i el gris del grafit.

Un món fascinant I misteriós el d’aquests vestigis sensibles, testimonis muts i intims dels episodis vitals, que els ha anat descobrint i desenvolupant a través d’una constant recerca impregnada d’un pregon sentit poètic que al.ludeix als enigmes de l’existència.

Raquel Medina

 

 

Codina, cal.ligrafies dèrmiques

 Si observeu un moment la vostra mà mig closa, descobrireu, detall a detall, un sorprenent laberint de passadissos i plecs. Aquesta simple observació del propi cos i del seu món mes inexplorat va constituir el punt de partida del treball que en els últims anys ha desenvolupat Josep M. Codina (Mataró, 1958) dins del qual s’inscriuen les obres que ens mostra a les sales d’exposicions temporals del Museu d’Art Modern de Tarragona. El conjunt d’obres que aplega aquesta exposició, totes inèdites fetes expressament per a l’ocasió, confirmen la coherència d’una trajectòria que està assolint una extraordinària maduresa i que destaca l’au¬tor amb perfil propi dins del millor de l’actual panorama pictòric català.

Malgrat l’heterodòxia dels seus insòlits i acurats procediments tècnics amb resultats plenament personals, la seva vocació pictòrica es irrenunciable i sorgeix substancialment de l’atracció per les qualitats tàctils de la matèria i l’expressivitat insubstituïble del traç, tanmateix es viscuda des d’una severa contenció des de la més inequívoca contemporaneïtat. Aquest compromís amb el seu temps no prové però de l’allistament a les files de cap tendència imperant sinó que sorgeix duna manera natural, al marge de qualsevol corrent dogmatitzant. La seva producció es caracteritza tècnicament per a utilització de cera verge parafina foses per recobrir unes suaus pintures elaborades sobre suport de paper i fusta (o metall amb oxidacions en series anteriors), i es fonamenta totalment en la recerca i l’experimentació constant, la qual cosa Ii permet que cada obra sigui l’impuls de la següent, que cada peça tingui el risc, la incertesa del resultat final. Aquesta inquietud d’anar sempre mes enllà, fugint de la facilitat d’allò ja aconseguit, i l’assumpció del risc a equivocar se, es complementen amb una estricta auto exigència, per això no es tracta, en el seu cas, d’anar provant per tal de trobar resultats agradosos i efectistes sinó d’aprofundir en les possibilitats que els mitjans escollits li desvetllen cada dia en el decurs del treball creatiu, una tasca rigorosa i perseverant, gràcies a la qual Codina ha assolit un llenguatge propi que es consolida dia a dia en la seva especificitat.

Les obres exposades comparteixen un mateix segell i un similar tractament. Sobre un tons de cromatisme molt suau, resolt amb lIeugeres veladures, fregats esquitxos de tonalitats generalment dominades per una rica gamma de blancs d’ivori o d’ocres ambrats que s’ha obert en aquestes darreres produccions a una presencia més freqüent de rosats, violacis, i delicats turqueses-, apareixen tènues traços de grafit que esbossen formes molt simples: corbes, ovals, plecs, forats, espirals…Lleugerament ombrejades. La parafina més o menys translúcida segons el gruix de la capa la temperatura de fusió fa com un tel, com una boirina blanquinosa, nacrada, que difumina la imatge dibuixada, la qual esdevé evanescent difusa com els records o els somnis. Metòdic però també intuïtiu, l’autor permet la intromissió de l’atzar (plecs dibuixats conviuen amb plecs reals del paper que de vegades s’arruga en estendre la cera o amb les bombolles atrapades) però controla el resultat final sempre sotmés al seu innat sentit de I’harmonia i de la contenció. Es important assenyalar que queda inclosa ja des de la meitat o fins i tot des de l’inici del procés creatiu l’elaboració del peculiar “marc” de llistons, mitjançant un joc d’encaixos asimètric i mai no repetit que forma part inseparable de la peça. Trobem també, però, d’altres obres en vitrines que és distingeixen pel protagonisme del suport únic de pasta de paper, d’un gruix i una textura insòlits, que confereix una potencia inusitada al tractament pictòric.

Codina estableix un diàleg raó i sentiment a parts iguals amb la matèria que tracta acuradament sense excedir -se en la seva manipulació, com respectant les seves intrínseques qualitats, per tal d’extreure’n la màxima expressivitat i conferir li la capacitat de transmetre emocions i sensacions sensibles. Configura així un subtil joc de transparències, de delicades i trèmules textures, eteri, sensitiu, que evoca en perfecta simbiosi de forma i contingut allò que essencialment motiva i nodreix el seu món plàstic: l’obsessió a l’entorn de l’home, del seu cos, de l’embolcall sensible que es la pelI, fràgil escut que ens protegeix de les agressions del medi, de l’entorn hostil, malgrat que no aconsegueix sorgir indemne de la lluita. Arrugues, ferides, cicatrius… Testimonis muts del pas del temps i les circumstàncies de la vida, se sumen a ignorats senyals d’identitat, accidents texturals imperceptibles, anònims racons anatòmics.,. tot un inèdit repertori epidèrmic de superfícies ignotes: plecs, orificis, escletxes, solcs,.. totes elles empremtes biogràfiques, irrepetibles en cada individu i en cada part del cos.

Cal.ligrafies dèrmiques, topografies de la privacitat, vestigis emocionals que l’autor rescata mitjançant la introspecció en el paisatge més intim, i que un cop extrets del seu habitual context, aïllats en un entorn indefinit, assoleixen una nova i estranya existència ja no particular sinó universal, amb ressons còsmics, com a metàfores del temps la memòria, de l’esperançadora supervivència de l’ésser vulnerable en un món advers. Un discurs cada cop més depurat, radical en la seva autenticitat independència respecte als condicionaments dogmàtics imperants, impregnat de sensibilitat i subtilesa.. capaç, en fi, d’introduir-nos en un univers enigmàtic, intimista i subjectiu que sens revela ple de pregons i poètics misteris.

RAQUEL MEDINA